Geografies de la intimitat
El Mar, la Mar: el de qualsevol, la de pobles sencers. Del llop de mar solitari a les hosts de navegants, ell o ella bressola amb l’enjòlit de les onades i la contundència de les marees tant el silenci humà com la seva cridòria civilitzadora. Sota l’influx dels somnis lunars que sempre són per fer, alhora és l’escenari de llargues històries ja escrites, en moviment fins i tot quan ofereix el miratge de la calma, en la seva ànima líquida batega la tensió entre tots els contraris. Iratxe Caño Esteban n’entoma les paradoxes –les úniques afirmacions que poden acceptar els poetes– i allà on la llarga tradició de pintors del Mar i de la Mar estenen composicions horitzontals que rimen amb l’horitzó, la pintora nascuda a la riba del Cantàbric i establerta a la de la Mediterrània opta per les verticals. Així, Mares verticales llança una invitació que té molt de desafiament: acostumats a la seguretat de les formes, quan es tracta de fluids ens acontentem només amb la que ens ofereixi el contenidor. El contenidor del Mar, de la Mar, però, no són un grapat de roques emergides –originàriament, per cert, també part d’un mar magmàtic i primigeni–, sinó la mirada; la seva, la teva, la nostra. Mirem-lo, doncs, mirem-la i ens adonarem que sempre, verd, grisa, negre, blava, només és un immens, movedís, escumós autoretrat fet d’obscurs abissos insondables i superfícies enjoiades amb reflexos infinits.
Pere Parramon, professor i crític d’art